Recordo l’obra Aristos, d’en John Fowles. Venia a dir que el que havia fet poderós al poble anglosaxó era la llengua, l’anglès, que el món els admirava això i que no era que tots els altres pobles volguessin aprendre anglès perquè ells eren capdavanters al món, sinó que eren capdavanters al món perquè tenien l’anglès i tots els altres pobles admiraven aquesta eina i per això l’aprenien per emprar-la. Que per això l’anglès és la llengua franca del món. Que l’anglès és la seva arma més poderosa...
En una xerrada que vaig anar d’en Jordi Llovet, que és traductor, va dir que l’anglès no era una llengua seriosa, i que en prou feines donava per pensar, i en conseqüència per escriure: l’alemany, el francès, el llatí, per no parlar del grec, això sí que eren llengües serioses que permetien expressar els matisos de l’ànima i del món... però l’anglès... balbucejos de pastors de cabres...
Sembla que la cosa canvia quan és un anglès qui ho veu o quan és una persona no anglosaxona... una cosa és certa però: l’anglès és la llengua franca del món. Deu ser que al món ja no li cal expressar tants matisos com a l’època dels grecs?
En una xerrada que vaig anar d’en Jordi Llovet, que és traductor, va dir que l’anglès no era una llengua seriosa, i que en prou feines donava per pensar, i en conseqüència per escriure: l’alemany, el francès, el llatí, per no parlar del grec, això sí que eren llengües serioses que permetien expressar els matisos de l’ànima i del món... però l’anglès... balbucejos de pastors de cabres...
Sembla que la cosa canvia quan és un anglès qui ho veu o quan és una persona no anglosaxona... una cosa és certa però: l’anglès és la llengua franca del món. Deu ser que al món ja no li cal expressar tants matisos com a l’època dels grecs?
0 comments:
Post a Comment