Un problema que sempre he tingut és el de les faltes d’ortografia. Sempre n’he fet moltes. Diuen que si t’agrada llegir no fas faltes, i jo sempre he llegit molt. Quan era petita era la primera de la classe, però en ortografia era de les darreres. Això mai m’ho he explicat. Si era tan espavilada, si llegia tant, per què feia tantes faltes? Tinc dues teories al respecte.
Una de les teories és fisiològica: durant molt temps vaig necessitar ulleres; ningú se’n va adonar, ni jo, i les ulleres no hi eren. Per tant, encara que jo no ho sabés, no m’hi veia bé, cosa que no contribuïa pas gaire a l’hora de memoritzar l’ortografia de les paraules. No va ser fins que em vaig posar les ulleres que em vaig adonar que fins aquell moment no hi guipava. (Sempre he pensat que si hagués viscut a l’època de les cavernes i hagués hagut de participar en una muta de caça, sense les meves ulleres, poc n’hagués quedat de mi.) El cas és que jo hi veig una relació entre no veure-s’hi gaire bé i fer més faltes d’ortografia que en Ludovico de la Cartoixa; entre la necessitat de dur ulleres, no dur-les i la poca atenció en l’ortografia. Jo hi veig una relació molt clara, ara, no sé què en pensaria qualsevol educador.
La segona teoria que ho explica (encara que la primera em sembli bona en tinc una altra) és la manca d’interès que he tingut sempre per una cosa que, en el més bo dels casos, és una pura formalitat, una convenció. A l’edat mitjana les convencions ortogràfiques eren diferents, i qui sap quina ortografia s’acceptarà d’aquí a dos-cents anys. L’ortografia correcte és una cosa pròpia de cada època. En canvi, per un bon contingut no passa el temps. Un bon contingut tant pot haver estat escrit a l’edat mitjana com d’aquí cent anys. Per això, inconscientment, sempre m’he fixat en el contingut, obviant l’embolcall, tant quan llegeixo com quan escric. Mai he volgut tenir en compte que escriure sense faltes és un signe d’educació, de cultura i un senyal de respecte cap a qui llegeix. Jo sempre m’he preocupat sobretot del contingut, de que estigues ben escrit, fos fluid i interessant (sempre segons el meu criteri). Es més, sempre he tingut la sensació que havia de triar entre gastar la meva limitada energia fixant-me en el contingut o fixant-me en la forma, que no podia fer bé les dues coses, que no donava per tant, i abans de triar fixar-me en la ortografia va guanyar fixar-me en el contingut. Al cap i a la fi, sempre puc contractar a algú perquè em corregeixi les faltes; en canvi, no puc contractar a ningú perquè doni forma al text tal i com a mi m’agrada. I a mi el que m’agrada és redactar el text, no buscar-hi les faltes! Per això mai he tingut en compte que no fer faltes també és part d’escriure bé. L’ortografia, sense poder-ho evitar, sempre m’ha semblat una cosa secundaria, mai hi he tingut gaire interès. Però des que faig el blog em trobo que em fa molta vergonya publicar els escrits amb faltes d’ortografia. I el que em fa més ràbia és que jo no les veig per mi mateixa, perquè si les veies les corregiria; em fa ràbia que l’altre gent les vegi i jo no pugui fer-ho, i m’agrada que me les facin saber, es clar. Es tracta d’una limitació molt clara de la meva escriptura i no vull que la meva escriptura tingui aquestes limitacions. Malgrat això, vull creure que he millorat, i que, a empentes i rodolons, n’estic aprenent, i em faig la il·lusió de que no faig tantes faltes d’ortografia ara com quan vaig començar a fer el blog (cosa que potser és només una il·lusió, però d’il·lusions també es viu).
Una de les teories és fisiològica: durant molt temps vaig necessitar ulleres; ningú se’n va adonar, ni jo, i les ulleres no hi eren. Per tant, encara que jo no ho sabés, no m’hi veia bé, cosa que no contribuïa pas gaire a l’hora de memoritzar l’ortografia de les paraules. No va ser fins que em vaig posar les ulleres que em vaig adonar que fins aquell moment no hi guipava. (Sempre he pensat que si hagués viscut a l’època de les cavernes i hagués hagut de participar en una muta de caça, sense les meves ulleres, poc n’hagués quedat de mi.) El cas és que jo hi veig una relació entre no veure-s’hi gaire bé i fer més faltes d’ortografia que en Ludovico de la Cartoixa; entre la necessitat de dur ulleres, no dur-les i la poca atenció en l’ortografia. Jo hi veig una relació molt clara, ara, no sé què en pensaria qualsevol educador.
La segona teoria que ho explica (encara que la primera em sembli bona en tinc una altra) és la manca d’interès que he tingut sempre per una cosa que, en el més bo dels casos, és una pura formalitat, una convenció. A l’edat mitjana les convencions ortogràfiques eren diferents, i qui sap quina ortografia s’acceptarà d’aquí a dos-cents anys. L’ortografia correcte és una cosa pròpia de cada època. En canvi, per un bon contingut no passa el temps. Un bon contingut tant pot haver estat escrit a l’edat mitjana com d’aquí cent anys. Per això, inconscientment, sempre m’he fixat en el contingut, obviant l’embolcall, tant quan llegeixo com quan escric. Mai he volgut tenir en compte que escriure sense faltes és un signe d’educació, de cultura i un senyal de respecte cap a qui llegeix. Jo sempre m’he preocupat sobretot del contingut, de que estigues ben escrit, fos fluid i interessant (sempre segons el meu criteri). Es més, sempre he tingut la sensació que havia de triar entre gastar la meva limitada energia fixant-me en el contingut o fixant-me en la forma, que no podia fer bé les dues coses, que no donava per tant, i abans de triar fixar-me en la ortografia va guanyar fixar-me en el contingut. Al cap i a la fi, sempre puc contractar a algú perquè em corregeixi les faltes; en canvi, no puc contractar a ningú perquè doni forma al text tal i com a mi m’agrada. I a mi el que m’agrada és redactar el text, no buscar-hi les faltes! Per això mai he tingut en compte que no fer faltes també és part d’escriure bé. L’ortografia, sense poder-ho evitar, sempre m’ha semblat una cosa secundaria, mai hi he tingut gaire interès. Però des que faig el blog em trobo que em fa molta vergonya publicar els escrits amb faltes d’ortografia. I el que em fa més ràbia és que jo no les veig per mi mateixa, perquè si les veies les corregiria; em fa ràbia que l’altre gent les vegi i jo no pugui fer-ho, i m’agrada que me les facin saber, es clar. Es tracta d’una limitació molt clara de la meva escriptura i no vull que la meva escriptura tingui aquestes limitacions. Malgrat això, vull creure que he millorat, i que, a empentes i rodolons, n’estic aprenent, i em faig la il·lusió de que no faig tantes faltes d’ortografia ara com quan vaig començar a fer el blog (cosa que potser és només una il·lusió, però d’il·lusions també es viu).
0 comments:
Post a Comment