Bloc d'una lectora

Problema formal

2008-08-15T06:36:00.000-07:00

Un problema que sempre he tingut és el de les faltes d’ortografia. Sempre n’he fet moltes. Diuen que si t’agrada llegir no fas faltes, i jo sempre he llegit molt. Quan era petita era la primera de la classe, però en ortografia era de les darreres. Això mai m’ho he explicat. Si era tan espavilada, si llegia tant, per què feia tantes faltes? Tinc dues teories al respecte.

Una de les teories és fisiològica: durant molt temps vaig necessitar ulleres; ningú se’n va adonar, ni jo, i les ulleres no hi eren. Per tant, encara que jo no ho sabés, no m’hi veia bé, cosa que no contribuïa pas gaire a l’hora de memoritzar l’ortografia de les paraules. No va ser fins que em vaig posar les ulleres que em vaig adonar que fins aquell moment no hi guipava. (Sempre he pensat que si hagués viscut a l’època de les cavernes i hagués hagut de participar en una muta de caça, sense les meves ulleres, poc n’hagués quedat de mi.) El cas és que jo hi veig una relació entre no veure-s’hi gaire bé i fer més faltes d’ortografia que en Ludovico de la Cartoixa; entre la necessitat de dur ulleres, no dur-les i la poca atenció en l’ortografia. Jo hi veig una relació molt clara, ara, no sé què en pensaria qualsevol educador.

La segona teoria que ho explica (encara que la primera em sembli bona en tinc una altra) és la manca d’interès que he tingut sempre per una cosa que, en el més bo dels casos, és una pura formalitat, una convenció. A l’edat mitjana les convencions ortogràfiques eren diferents, i qui sap quina ortografia s’acceptarà d’aquí a dos-cents anys. L’ortografia correcte és una cosa pròpia de cada època. En canvi, per un bon contingut no passa el temps. Un bon contingut tant pot haver estat escrit a l’edat mitjana com d’aquí cent anys. Per això, inconscientment, sempre m’he fixat en el contingut, obviant l’embolcall, tant quan llegeixo com quan escric. Mai he volgut tenir en compte que escriure sense faltes és un signe d’educació, de cultura i un senyal de respecte cap a qui llegeix. Jo sempre m’he preocupat sobretot del contingut, de que estigues ben escrit, fos fluid i interessant (sempre segons el meu criteri). Es més, sempre he tingut la sensació que havia de triar entre gastar la meva limitada energia fixant-me en el contingut o fixant-me en la forma, que no podia fer bé les dues coses, que no donava per tant, i abans de triar fixar-me en la ortografia va guanyar fixar-me en el contingut. Al cap i a la fi, sempre puc contractar a algú perquè em corregeixi les faltes; en canvi, no puc contractar a ningú perquè doni forma al text tal i com a mi m’agrada. I a mi el que m’agrada és redactar el text, no buscar-hi les faltes! Per això mai he tingut en compte que no fer faltes també és part d’escriure bé. L’ortografia, sense poder-ho evitar, sempre m’ha semblat una cosa secundaria, mai hi he tingut gaire interès. Però des que faig el blog em trobo que em fa molta vergonya publicar els escrits amb faltes d’ortografia. I el que em fa més ràbia és que jo no les veig per mi mateixa, perquè si les veies les corregiria; em fa ràbia que l’altre gent les vegi i jo no pugui fer-ho, i m’agrada que me les facin saber, es clar. Es tracta d’una limitació molt clara de la meva escriptura i no vull que la meva escriptura tingui aquestes limitacions. Malgrat això, vull creure que he millorat, i que, a empentes i rodolons, n’estic aprenent, i em faig la il·lusió de que no faig tantes faltes d’ortografia ara com quan vaig començar a fer el blog (cosa que potser és només una il·lusió, però d’il·lusions també es viu).

El repte

2008-08-14T09:36:00.000-07:00

Sempre m’ha fascinat saber que l’Espinàs escriu un article diari des de fa més de 40 anys... Sempre he pensat que a mi m’agradaria tenir la possibilitat de fer el mateix... El cas és que la tinc, aquesta possibilitat, aquí al blog. Doncs em proposo un nou repte: escriure un “article” cada dia, com fa l’Espinàs. (Evidentment, com a aficionada, sense arribar al seu grau de professionalitat, i amb temes més d’estar per casa). Quan parlava de llibres concrets, era més fàcil, el temes venien donats... però ara m'enfilo al trapezi sense xarxa... serè capaç de fer un escrit diari *sense* parlar de cap llibre en concret... (perquè de llibres en continuaré parlant...), i que el que escric pugui interessar algú més enllà dels lectors compulsius de xafarderies? Cremaré unes herbetes, convocaré als esperits, parlamentaré amb la inspiració... i endavant! El repte està servit.

PS Començo a tenir por que allò difícil serà escriure’n només un!

Els punts sobre les is

2008-08-14T09:34:00.000-07:00

Què és això que a Espanya ens odien, que odien als catalans? És mentida. Ja fa temps que escolto Radio 3, i puc dir que he descobert més música catalana escoltant aquesta emissora que escoltant Catalunya Radio. Abans em pensava que el panorama musical català era molt limitat: limitació meva. He hagut de posar-me a escoltar Radio 3 per veure la riquesa de músiques que tenim, especialment als programes Discópolis i Diálogos 3, que sonen al migdia. Evidentment aquí mai no hi sortiran els Pets ni els Gossos (sense tenir res en contra seva), però encara que sembli mentida hi ha vida més enllà del rock català, de la rumba barcelonina i de la Nova Cançó. Hi ha molta més bona música en català o feta per catalans de la que mai m’hagués imagina’t. I no són els quatre de sempre que sempre surten per TV3, hi ha una autèntica riquesa. Per què aquí no tenim una emissora com Radio 3, que es preocupi per la música no comercial? Ja és gros haver d’anar a descobrir la riquesa de la música catalana i en català a través d’una emissora estatal! Uns programes fets des de Madrid! I la gent no ho saben que existeix això; es queden amb el pensament únic de Catalunya Radio. Per això quan sento que diuen: és que als catalans ens tenen mania, penso: és que no escolteu Radio 3!

For free

2008-08-13T10:14:00.000-07:00

"I slept last night in a good hotel
I went shopping today for jewels
The wind rushed around in the dirty town
And the children let out from the schools
I was standing on a noisy corner
Waiting for the walking green
Across the street he stood
And he played real good
On his clarinet, for free
Now me I play for fortunes
And those velvet curtain calls
Ive got a black limousine
And two gentlemen
Escorting me to the halls
And I play if you have the money
Or if youre a friend to me
But the one man band
By the quick lunch stand
He was playing real good, for free
Nobody stopped to hear him
Though he played so sweet and high
They knew he had never
Been on their t.v.
So they passed his music by
I meant to go over and ask for a song
Maybe put on a harmony...
I heard his refrain
As the signal changed
He was playing real good, for free"

Joni Mitchell

A quant l’hora?

2008-08-13T10:12:00.000-07:00

L’altre dia, escoltant parlar per la radio a un popular escriptor, va dir que una cosa que em va sorprendre moltíssim: va dir que, després d’escriure un llibre, cosa a la que dedica set o vuit hores cada matí, es concedeix quatre mesos de descans. Segons ell, és el que té calculat que es pot permetre segons les hores que dedica a cada llibre. Ho té tot comptat. Ho va dir com si treballés per hores: hi dedico tantes hores durant tant temps, i llavors em puc permetre tant de descans. Exactament com aquell que treballa a la cadena de muntatge i sap que per cada any treballat li correspon un mes de vacances. La veritat és que aquesta visió del fet artístic, una visió tan mercantil., em va sorprendre força. I a més, estic segura que, si li preguntéssim, aquest escriptor sabria dir al cèntim quant guanya a l’hora, quant guanya per cada moment que dedica a l’escriptura. Això per mi és parlar amb marcià. Suposo que em sorprèn perquè ell viu d’escriure, i jo no. (Què més voldria!) Per mi, escriure té més a veure amb la inspiració, les idees pul·lulants, l’estat d’ànim, la disposició... Ara raja, ara no. Vaig improvisant sobre la marxa, perquè no confessar-ho. No he planificat mai: demà escriuré. Passen els dies i resulta que sempre he escrit, però mai ha estat fruït d’un càlcul. Aquesta deu ser la diferencia entre un escriptor publicat i una diletant com jo, la capacitat de planificar i de fer números amb el fruit el propi treball. Només que cada vegada que el sento per la radio entenc més perquè no el llegeixo; potser la seva és la visió correcta sobre l’escriptura que ha de tenir un escriptor que viu d’escriure, però no és la visió que tenen els escriptors que jo llegeixo, això d’anar a tant la pàgina...

Utilitats de la solitud

2008-08-12T12:36:00.000-07:00

Com que estava sola, va pensar que podria ser poeta...

Cant Espiritual

2008-08-12T11:56:00.000-07:00

"Si el món ja és tan formós,
Senyor, si es mira amb la pau vostra
a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls,
i el rostre, i el cos que m'heu donat,
Senyor, i el cor que s'hi mou sempre...
i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor,
jo, que voldria aturar
a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor:
i no podria ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!"

Joan Maragall

Llengua franca

2008-08-10T15:27:00.000-07:00

Recordo l’obra Aristos, d’en John Fowles. Venia a dir que el que havia fet poderós al poble anglosaxó era la llengua, l’anglès, que el món els admirava això i que no era que tots els altres pobles volguessin aprendre anglès perquè ells eren capdavanters al món, sinó que eren capdavanters al món perquè tenien l’anglès i tots els altres pobles admiraven aquesta eina i per això l’aprenien per emprar-la. Que per això l’anglès és la llengua franca del món. Que l’anglès és la seva arma més poderosa...
En una xerrada que vaig anar d’en Jordi Llovet, que és traductor, va dir que l’anglès no era una llengua seriosa, i que en prou feines donava per pensar, i en conseqüència per escriure: l’alemany, el francès, el llatí, per no parlar del grec, això sí que eren llengües serioses que permetien expressar els matisos de l’ànima i del món... però l’anglès... balbucejos de pastors de cabres...
Sembla que la cosa canvia quan és un anglès qui ho veu o quan és una persona no anglosaxona... una cosa és certa però: l’anglès és la llengua franca del món. Deu ser que al món ja no li cal expressar tants matisos com a l’època dels grecs?

Castell de Quermançó

2008-08-10T05:02:00.000-07:00

La mestressa del castell de Quermançó era molt bocafina: només li agradava menjar la carn del moll de l’os del animals. Així, amb el temps va fer sacrificar totes les bèsties de la seva propietat per extreure’n l’exquisitesa, fins que el castell de Quermançó es va quedar sense bestiar, i ella, la mestressa, assetjada pels creditors, el va perdre. Des de llavors, instal·lada en una cabana de troncs, menja pa amb nous, i és lamenta: “Si jo hagués sabut que pa i nou era tant bo, encara seria senyora del castell de Quermançó!”
(aquesta història ens l’explicava el meu llibreter quan érem petites y no ens volíem acabar el menjar... )

Estadística

2008-08-10T05:01:00.000-07:00

L’estadística és la ciència segons la qual, si tu tens tres peixos i jo no en tinc cap, representa que en tenim un i mig cada un...