Pausa obligada

Per causes alienes a la meva voluntat, em veig obligada a fer una pausa en la meva activitat blocaire al Bloc d'una lectora. No sé quan durarà. Tornaré quan pugui. Que la lectura us acompanyi!

Post fantasma - perquè negaré haver-lo escrit

M'adono que la majoria de poetes que jo he llegit, els que més m'han impressionat, han estat traduccions. Trobo millor un poeta d'una altra llengua que ha estat traduït, malgrat la traducció, que un original en la meva llengua. Potser ho fa la meva ignorància en els poetes de la meva llengua, no ho sé. Ja tenia raó Vicenç Pagès quan deia que si una literatura ha estat jugant durant anys a tercera divisió, el que hem de fer és fixar-nos en la literatura universal. Però llavors llegeixo un text de T.S. Eliot al llibre Sobre poetes i poesia que diu que la poesia és la manera com s'expressen els sentiments dels parlants d'una llengua, i que es preocuparia si hi hagués alguna llengua minoritària en la que ja no es fessin poemes. I em fa barrinar...

Poema de Sant Jordi

SANT JORDI GLORIÓS

"Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món."

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

A la recerca d'un hàbit d'escriptura sostingut

De vegades penso que hauria de llegir més, que no tindré temps de llegir tot el que vull llegir abans de morir. Fa temps que vull començar amb els clàssics, però hi ha tants llibres que he de llegir abans de posar-m'hi! Així, quan llegeixo a un autor que parla de les seves lectures dels clàssics sento que estic en desavantatge, que em perdo el bistec i només puc assaborir quatre patates escanyolides. Llegeixo amb molta constància, però poques pàgines cada cop. Tinc problemes per assumir el que llegeixo, per això vaig tan a poc a poc. Haig de pair. També tinc problemes a l'hora de pensar "què" he llegit, i molt més problemes a l'hora d'explicar-ho i fer això que jo anomeno "lectura creativa", és a dir, dir alguna cosa interessant basant-me en el text llegit. Per això, també, els posts són curts i van al gra. Tinc problemes per desenvolupar idees de més de tres paràgrafs. Quan penso que Josep Pla es podia passar quatre hores seguides amb el mateix llibre! Jo estic molt lluny d'això. A molt estirar, en un llibre hi estic concentrada durant mitja hora, com a molt. (A no ser que el que llegeixi obri una via d'il·luminació, com quan vaig llegir Escribir, de Henry David Thoreau; però no és l'habitual). Això no passa sovint. Normalment, llegeixo una estona curta, i sobre el que he llegit n'escric un text curtet. El que passa és que com que tinc la constància de fer-ho cada dia, sembla que hi hagi molta escriptura, i en realitat n'hi ha ben poca. L'únic mèrit és la constància. Però sóc constant desenvolupant idees curtes. No és que em cansi d'escriure, és que un cop buidat el pap d'allò més candent ja no se m'acudeix res més. Ja sé que Victoria Nelson diu que es poden trigar anys a desenvolupar un hàbit d'escriptura sostingut, ja sé que hem d'acceptar allò que se'ns dóna, allò que ens diverteix i som capaços de fer, però m'agradaria ser capaç de fer alguna cosa més que afusellar una idea amb quatre paraules. Al començament de fer el blog els posts eren més llargs. M'agradaria tenir un discurs de més de com a molt tres paràgrafs. No sabeu com en tortura aquesta meva brevetat. M'agradaria poder escriure alguna cosa més que un post. Però, mentre això no arriba, fer molts posts curtets em dóna l'enganyosa sensació que escric molt. No escric, picotejo: ara una idea d'aquí, ara una idea d'allà. Sóc tan breu i picotejadora llegint com escrivint. I penso que per escriure alguna cosa seriosa hi hauria de dedicar més temps, saber passar-me quatre hores seguides amb la ploma a la mà. Però, m'ho passaria tan bé com ara? El temps que tinc per escriure tendeix a minvar, i anirà a pitjor en el futur (avui ho he sabut) o sigui que puc estar ben contenta de saber "afusellar" més o menys bé. Però, es clar, no és pas això el que jo voldria!

Mal simbòlic

K. Roberto Calasso. XII. Lo que aparece en las leyendas. Crec que en aquest capítol queda clar que el procés és simbòlic. Es a dir, que no és que en realitat hi haig un home processat per una culpa que desconeix, sinó que tota la construcció del procés és una creació psíquica d'algú que pateix, i que el llibre simbolitza aquest sofriment, però la persecució no és real: és pitjor, és una teranyina de la psique, habita els territoris esmunyedissos de la llegenda. [Al vol de la reina de la ruda en parlaré, d'això.]

Ode

"WE are the music-makers,
And we are the dreamers of dreams,
Wandering by lone sea-breakers,
And sitting by desolate streams;
World-losers and world-forsakers,
On whom the pale moon gleams:
Yet we are the movers and shakers
Of the world for ever, it seems.
With wonderful deathless ditties
We build up the world's great cities,
And out of a fabulous story
We fashion an empire's glory:
One man with a dream, at pleasure,
Shall go forth and conquer a crown;
And three with a new song's measure
Can trample an empire down.
We, in the ages lying
In the buried past of the earth,
Built Nineveh with our sighing,
And Babel itself with our mirth;
And o'erthrew them with prophesying
To the old of the new world's worth;
For each age is a dream that is dying,
Or one that is coming to birth."

Arthur O'Shaughnessy (1844–1881)

Qüestió de gènere

La hora de la verdad. P.D. James. Martes, 5 de agosto. En aquest capítol, la Phyllis fa un repàs dels escriptors de novel·les policíaques, de misteri i espionatge més destacats, un repàs realment documentat. (Tots són anglo-saxons, i molts se m'escapen.) També es pregunta perquè molts escriptors d'aquest gènere són dones. A mi no és un gènere que m'apassioni, ni que en sàpiga molt, precisament, tot i que el meu llibreter em recomana la Ruth Rendell amb fervor. A mi, això que un escriptor sigui home o dona, és un debat que em sobra una mica, sincerament. Crec que l'important és que una persona escrigui bé, fent servir tots els recursos al seu abast. Si és home o dona és secundari. Jo sé que un home escriptor acostuma a tenir més prestigi, però jo això és una cosa que mai he tingut en compte, i si m'he de sentir més propera a algú em sembla que em sento més propera a les escriptores dones, francament.
Una cosa que m'agrada: la Phyllis es declara monògama, fidel i enamorada del seu marit i company de tota la vida, a pesar de la malaltia mental d'ell, que, com sospito que explicarà més endavant, els va amargar l'existència.
També m'ha impressionat quan explica això del cop d'emoció que va tenir quan se li va acudir una novel·la en aquella platja desolada. Quan per algú escriure és una cosa així de vibrant, és normal que les coses que escrigui siguin vibrants. Té una relació amb la seva escriptura com podria tenir amb un amant. Això m'atrau molt.

La benedicció de l'estudi

Penso en la frase de Leopardi que vaig transcriure ahir. I llavors em ve al cap allò que deia Strassburg que la benedicció de l'estudi produeix tristesa. Leopardi era un erudit, havia estudiat tot l'estudiable a la seva època: totes les llegües, tots els autors, totes les filosofies. I l'únic que desitjava era poder comptar-se entre els morts. Jo em pensava que Strassburg estava equivocat, perquè a mi l'estudi (entenguis per estudi la lectura) només m'aporta gaudi i alegria. Però en canvi copio i faig meva la frase de Leopardi. És evident que jo també estic trista. La pregunta seria si s'està trist perquè s'estudia o si estudiar és l'únic que pot fer la vida més benigne a una persona trista. Jo corregiria a Strassburg: la benedicció de l'estudi no produeix tristesa; més aviat diria que estudiar és l'única cosa que pot fer suportable la vida a una persona trista. Es a dir, que la benedicció de l'estudi és una conseqüència de la tristesa, no n'és la causa. (Ja ho deia Pessoa que la metafísica és la conseqüència de trobar-se un mateix indisposat.) Si algú se sent atret per l'estudi, la lectura i la introversió, és que ja de bon començament li mancava aquella alegria en la seva relació amb els altres, i busca en l'estudi un refugi per la seva solitud.

Fem canvis?

"Avui no envejo ja ni els necis ni els sabis, ni els grans ni els petits, ni els dèvils ni els poderosos; envejo els morts, només per ells em canviaria..."

Giacomo Leopardi

Masoquisme espiritual

K. Roberto Calasso. XI. El momento más peligroso. La impressió que extrec llegint això, sobretot el fragment en que es parla de la relació dels personatges de Kafka amb les dones, és que a Kafka li estranyava que una dona es pogués sentir atret per ell. Que li costava fer-se a la idea que algú el pogués estimar, li costava fer-se a la idea de la "incomprensible necessitat" que una dona podia tenir d'ell. És molt curiosa aquesta visió del propi atractiu sobre el sexe oposat. Com si això fos una mena de càstig que hagués d'arrossegar. Kafka s'ho prenia tot com un càstig, però al mateix temps, ja ho he dit moltes vegades: s'aprecia en ell una mena de delectació en aquesta mena de sofriment. I com més llegeixo aquest llibre, més convençuda estic que s'ha de ser masoca per llegir a Kafka i més convençuda estic que s'ha de ser masoca per llegir a Calasso parlant de Kafka. Hi ha una mena de masoquisme espiritual en una lectura que, de totes totes, proporciona plaer. No puc evitar-ho, les paraules de tots dos m'hipnotitzen.

D'il.luminats

La primera vegada que vaig llegir un poema de William Blake vaig pensar: ui, no ens entendrem pas, amb aquest; és un il·luminat.
Ara som amics. I en anglès fins i tot el puc entendre, cosa que em sorprèn molt i que es la prova palpable que no fa servir un llenguatge gaire rebuscat. Té una prosòdia molt clara i neta, fa servir uns conceptes molt senzills: bé i mal, llum i foscor, vuit i energia. El missatge encara el vaig descobrint, però he començat a assaborir-lo. Em fa gràcia que Blake pensi que Milton és interessant, i ho pensa perquè, atenció: Milton està a favor dels dimonis. Diu això del mateix Milton de l'èpica bíblica i grandiloqüent! Perquè, parlem del mateix, no? Estic segura que Blake veu en Milton alguna cosa que Eliot, tot i ser també un gran poeta, no hi va saber veure. Vull dir que, passat pel sedàs de Blake, Milton sembla tan interessant!
Willian Blake... aquest és un d'aquells del plaer. Es llegeix per pura luxúria de llegir. Llegir-lo és tan interessant com si fos pecat fer-ho. Ho haig de dir? Aquest sí que em xiuxiueja a cau d'orella...

La sumptuositat de la pobresa

La habitación del poeta. Robert Walser. L'habitació del poeta. Vet aquí el breu text que dóna títol al llibre. És un text ple de tendresa, en el que l'escriptor confessa que viu sumptuosament dins la pobresa de la cambra de bany d'una casa aliena. I no ho canviaria per res. Es tracta d'una visió molt romàntica de la pobresa, fins i tot menciona la lluna... Jo no sé pas si ho veuria amb aquest optimisme... Un mínim de comoditats i possessions materials no són pas gens menyspreables, sincerament, però no hi ha com saber conformar-se...

Mentre el cor parla

"Mentre altres parlen del cor, Petrarca el deixa parlar...."

Leopardi
El Zibaldone dels pensaments

Innocència i felicitat

K. Roberto Calasso. X. Pelea y fuga. Aquest capítol va d'una obra de Kafka que no conec: Amèrica o El desaparegut. A Calasso li estranya que, el protagonista, avançant d'humiliació en humiliació, sigui feliç. És la felicitat de Kafka escrivint, delectant-se en el trencanous que porta dins. Sabem que el personatge de El procés era culpable (culpable de què?), i en canvi, que el protagonista d'Amèrica és innocent. Potser es per això que aquest és feliç malgrat tot. Si Kafka es delectava en el seu trencanous, cosa que resulta torbadora i incòmoda, Calasso es delecta en aquesta incomoditat.

Sols al mig del no-res

Ahir sentia per la radio (un altre post que posaré a la vèrtebra dies de radio; es pot dir que aquest vèrtebra s'està menjant l'escrit entre les tomateres... tomaticidi?) Doncs sentia un patró de vaixell que ha fet la volta al món navegant en 15 setmanes sense escales, amb una altra navegant, una noia vint anys més jove que ell. El navegant es va afanyar a aclarir que no havia passat res entre ells, que abans d'emprendre el viatge no es coneixien, que la noia tenia xicot, que el que més problemes els havia donat a l'hora d'avenir-se havia estat la diferencia d'edat. Jo, això que no s'hagin enamorat, que no hagi passat res entre ells, és una cosa que no comprenc. Es a dir, sí que ho comprenc, però trobo que és una llàstima. T'estàs 15 setmanes sol amb algú del sexe oposat, i no aprofites per enamora-te'n? I així de què serveix, el viatge? Jo m'ho crec que no ha passat res, que ell i aquesta noia han estat simplement companys de navegació. Però jo entenc que, a l'hora d'emprendre un viatge tan llarg, es fonamental la companyia amb qui l'emprens. D'acord que hi ha el plaer de la navegació, que hi ha la bellesa de la mar, que hi ha el fet de donar la volta al món (sense escales!)... però com hi pots anar amb algú que no coneixes de res i no saps si t'agrada? Després de 15 setmanes junts, sols al mig del no-res, la relació per força ha d'haver esdevingut íntima. O això o han descobert que no s'aguanten. Potser perquè mai no he viatjat, jo crec que el millor del viatge serien les converses que pogués tenir amb l'altra persona, converses que haurien de perforar les nostres ànimes. Encara que no passi res en l'aspecte sexual, que sempre pot ser, hi ha altres maneres de fer l'amor. La intimitat espiritual que has d'aconseguir amb una altra persona després de 15 setmanes sols en un vaixell ha de ser per força espectacular. Segur que ell, abans d'anar-hi, només va mirar que ella fos competent navegant. Potser sí que això és el més important. Però jo crec que com a mínim hi aniria amb algú amb qui fos susceptible de passar alguna cosa... (I no sé si per això sóc una romàntica o una viciosa...)

Saltets d'alegria

La hora de la verdad. P.D. James. (fins pàgina 35) Em puc imaginar perfectament a la P.D. James donant saltets d'alegria per la casa perquè l'han trucat dient-li que li publicaran la seva propera novel·la... Ai, com em mengen el coco aquestes coses... (Una cosa sorprenent: diu que va triar aquesta manera de posar el seu nom perquè va ser la manera que li va semblar més misteriosa... i més adequada al tipus de novel·la que volia escriure, també, diria jo.)

Assumptes de faldilles

Es veu que hi havia un científic que era molt faldiller: era molt lleig, però presumia d'anar-se'n al llit amb totes. Una història -que podria ser llegenda- diu que dona d'un científic amic seu, que era fidel al seu marit, va fundar, en broma, una societat que va anomenar "Dones que no han anat al llit amb aquest científic". Ella en seria presidenta i la secretària del científic en seria tresorera. Al cap d'un temps, aquella dona va rebre un telegrama de la secretària del científic que deia: "Ara ets presidenta i tresorera alhora."
Aquesta història l'he vist a en un blog dels que llegeixo i m'ha fet gràcia incloure-la, per bé que és propaganda d'una de les coses que jo més detesto: els homes faldillers, i que el científic queda, masclistament, com un tros d'home, i les dones com ninots que només desitgen deixar-se seduir, i aquesta és una imatge barata en la que no estic gens d'acord. És a dir, que em fa ràbia la història i tot el que representa per una dona, però tot i així la trobo tan divertida que no he pogut evitar fer-me'n ressò.

I 1000!

Amb diversos alts i baixos (sobretot baixos, sobretot últimament), a empentes i rodolons, he arribat al post número 1000. Vaig arribar als 746 al blog vell, i amb aquest arribaré als 264 al blog nou. Total, 1000 post com mil sols.
He estat temptada de deixa de fer el blog un munt de vegades. Cada cop que tinc alguna dificultat al vida real, penso que la culpa és del blog, i decideixo de cop deixar de fer-lo, esborrar els posts, eliminar-lo per sempre. Dono la culpa al blog quan en realitat el blog és la meva salvació. Ni que sigui per la gent que he conegut gràcies al blog, que són llums que m'il·luminen, i a qui des d'aquí vull enviar un petó i donar les gràcies per aguantar-me (sé que no sempre és cosa fàcil). Aquestes persones ja saben que m'agrada dramatitzar, que no tinc remei. Sí, el blog té la culpa de molt, però tot són coses bones. Pels propers mil posts només tinc un desig: desitjar eliminar-los com a mínim tantes vegades com pugui desitjar rellegir-los. Felicitats a tots!

El mes dels llibres

_Un any més, s'obre la veda...
_ Aquest any, penses caçar-ne molts?
_ Ja ja, com t'ho saps, que per aquesta època aflora el meu instint depredador... Més que caçar, faré com sempre, seleccionar acuradament petits tresors...
_Ai... (sospir) Quan podrà ser un llibre teu el caçat!

Tatuatge de sang

K. Roberto Calasso. IX. Mocadors de senyora. Aquest capítol és una salvatjada. La narració de Kafka en la que es basa és una salvatjada. Com si l'escriptura provoqués dolor físic, com si escriure fos quelcom que es fes amb dolor ("i pariràs amb dolor"). Com si l'escriptura fos un tatuatge a la pròpia pell, un tatuatge que sagna. Es esfereïdor que a algú se li acudeixi aquesta imatge sobre la pròpia escriptura, aquest símbol. Per què continua escrivint algú per a qui l'escriptura significa això? I no obstant Kafka escrivia.

L'idioma de Milady

L'altre dia, en un programa de radio, un brillant economista es queixava amargament que li haguessin fet estudiar francès a l'escola. La llengua de les finances és l'anglès i ell l'havia hagut d'aprendre pel seu compte. El francès escolar, segons ell, mai li havia servit per res. Ara ja s'aprèn anglès a l'escola, com a mínim jo vaig aprendre anglès, i sense haver aconseguit un gran nivell en aquest idioma, em defenso prou com per enfrontar-me a la majoria de textos que cauen a les meves mans. Però, a mi, de parlant de poder llegir, el que m'agradaria de debò és llegir en francès! Desenganyem-nos: les grans novel·les s'han escrit en francès (en rus també, però principalment en francès); el francès és la llengua de la gran literatura. Evidentment, en tot els idiomes s'han escrit coses bones, però el que donaria jo ara per poder llegir Stendhal, Balzac, Flaubert, Proust, i tants altres en la seva llengua original! I aquell sòmines dient que el francès no serveix per res! A la vida no tot s'acaba amb l'idioma que parlen a la borsa, Sr. Pela... Es clar que jo d'això també me n'adono ara. Sempre havia estat prou feliç sabent anglès (al cap i al fi he pogut tenir accés a Jane Austen, je je – i tampoc és que se m'hagi acudit mai llegir Dickens en versió original, precisament). Per no parlar de l'útil que resulta de cara a no jugar a la borsa. Suposo que sempre volem més; sempre volem allò que no podem tenir.

Miscel.lània

"Vaig estar fa poc al cine i he de confessar que va ser espantós. No penso tornar a un lloc com aquell, ple de mentides i quimeres."
"I Hofmannsthal? En quines noves i fabuloses bombes deu estar treballant?"

La habitación del poeta
Robert Walser
Revista

"El fet de matar-se és, en l'home, una de les grans proves de la seva immortalitat."

Leopardi
El Zibaldone dels pensaments

"Per mi, l'escenari, el personatge i la narració són sempre interdependents."

La hora de la verdad
PD James
p.19

Canvi d'opinió

La primera vegada que vaig llegir a Martí i Pol, he de confessar-ho, no me va agradar gens. Els poemes d'Estimada Marta em van semblar massa simples i fins i tot una mica verds, cosa que vaig trobar desagradable. Però no em vaig desfer de l'exemplar, que és el que acostumo a fer si quan he llegit un llibre em sembla que no està a l'altura; seguin una estranya crida, malgrat que no m'hagués agradat, vaig decidir conservar-lo. Llavors, un dia, una de les meves blocaires preferides va dir que li agradava Martí i Pol. Bona cosa va haver dit! (Es que a mi no se'm poden dir aquestes coses; sobretot depèn molt de qui ho diu.) Vaig anar a la lleixa i vaig tornar a agafar Estimada Marta, i aquest cop no me'l vaig llegir de dalt a baix (cosa que no s'hauria de fer mai amb un llibre de poesia); el vaig llegir tal i com s'han de llegir els llibres de poesia: espellicant d'aquí i d'allà, com qui espellica grans d'un pinjoi de raïms. Vaig llegir un poema d'aquí, un d'allà, deixant-me guiar per la intuïció. I em van agradar. I m'atreviria a dir que per la mateixa raó que en la primera lectura m'havia semblat que no eren prou bons: la seva senzillesa. El que en un primer moment m'havia semblat l'empremta d'algú que no dona per més, ara se'm revelava com l'empremta d'un gran poeta. Encara no m'explico què em va passar. Tan influenciable sóc? Perquè no ho vaig veure jo sola el primer cop? Qui va llegir els poemes aquella primera vegada i qui els havia llegit ara? Només faltaria, per acabar-ho d'adobar, que la persona que va dir que li agradava Martí i Pol no estigues parlant seriosament (de fet, és molt de la broma). Però ara, opini el que opini qui vulgui, la meva elecció ja està closa. Aquest poeta m'ha captivat, i és per sempre.

El llit de puntxes

K. Roberto Calasso. VIII. La capa de musgo. Una es pregunta perquè, de tots els animals en que es podia transformar Gregor Samsa, es transforma en un insecte. Una no pot evitar preguntar-se quina imatge tenia de si mateixa la persona que va escriure això. L'estómac que va necessitar per sintetitzar aquesta imatge de si mateix. Ja sabeu que sempre he pensat que a Kafka li agradava recrear-se en el "ningú no m'estima", que fruïa amb la laceració que suposa ser conscient d'aquesta veritat de la vida i escriure-la, però això no vol dir que tot el que explica no sigui fruit d'un patiment profund. Una altra pregunta que em faig és perquè d'aquesta necessitat per part de tanta gent de llegir-ho. Som masoques tots plegats? Encara que jo també tinc aquesta necessitat de llegir-lo i de fruir amb el seu text, la comprenc tan poc com si em vinguessin ganes d'estirar-me sobre un llit de puntxes.

A la deriva

"La vida, jo l'he castigada vivint-la.
Fins allà on el cor m'ha dut,
ardidament m'hi he llançat.
Ara els meus dies ja no són
sinó una estèril corrua
de costums ruïnosos,
i em voldria escapar del negre cercle.
Quan a trenc d'alba em retiro,
un desfici m'agafa, una dèria
de no dormir.
I somnio absurds viatges,
i llibertats impossibles.
Ai de mi. Aquest meu clos,
coent remordiment
no té cap més sortida
que la son, si és que ve.
En va, en va em debato
per ser senyor del dies
que se m'enduen sorollosos.
Jo em nego en el temps."

Vincenzo Cardarelli
Antologia de poesia italiana contemporània
(Traducció de Narcís Comadira)